SOMRIURE AL PEU DE L'ESCALA DE HENRY MüLLER

Res no podia entelar la brillantor de l'extraordinari somriure del rostre trist d’august.

A la pista aquell somriure adquiria una qualitat genuïna, es destacava, es magnificava, expressió de l'inefable.

Simulació d'èxtasi, el súmmum de la incongruència.

Cada nit se les arreglava per reproduir el drama de la iniciació i el martiri.

Sense cap desig de reprendre la vida de pallasso, erro per aquest món, esme perdut, d’un lloc a l’altre. Sóc com una deixalla, tronc naufragi que va per el mon desconegut, no reconegut, a la deriva entre la generació a la qual he ensenyat a riure.

En el meu cor no hi ha cap ressentiment, només una tristesa profunda, es una lluita constant per a contenir les llàgrimes.

Ajudaré a muntar el tendall, estendre les grans catifes, instal·lar els accessoris, donar de veure els cavalls, i lligar-los. Lliurar-me a les mil feines, que s’espera de mi.

Tot això és pur divertiment per mi. Això es pur divertiment i així m’oblido de mi i m'abandono a un seguit de humils i rudes tasques que m’omplen els dies.

Jo i els meus companys ens les arraclem cada nit per reproduir el drama de la iniciació i el martiri.

Havia de esdevenir alguna cosa més, es veia reforçat a assumir el poder d'un ésser especial, de geni molt singular.

Espiracions més elevades: desitjava oferir als espectadors el do d'una joia, d'una gràcia, per dir-ho així, immoridores. El èxtasi fingit.

La mímica del pallasso, sobretot, l'intrigava, era una farsa muda l'eloqüència de la qual adquiria ara, per ell, molta més força que quan la practicava per ofici.

Que bo que era haver-se desempallegat del seu paper.

De totes les cabrioles que oferia al públic cap havia estat premeditada. I encara menys assajada.

Havia somiat tantes vegades amb els números que feia. Amb els gags...

mentre continuava perfeccionant el numero, punt per punt, anotava els detalls de la memòria, exactament la manera de reproduir els efectes que ell perfeia, l'un darrere l'altre.

La vida es plena de petites trampes de les quals cal saber treure profit. Hem vist mai algú que triomfés tot sol?

Sense ajut de ningú, august sense ser Antoine tampoc podria haver triomfat. Necessitava l'error per reconduir i no anar al limit.

L'estimat pallasso, el seu privilegi especial era de fer reviure els errors , les follies, les estupideses, tot els malentesos que son la plaga de la raça humana.

Mai ningú es cansava d'aquestes absurditats, perquè fa mil·lennis que els humans s'erren de camí, perquè fa mil·lennis que totes les recerques i les interrogacions els menen al mateix cul de sac. El mestre dels ineptes té per matèria el temps sencer. No es rendeix sinó davant l'eternitat.

En el limit de l'angoixa i l'abatiment Auguts partí a l'aventura. O bé es veuria obligat de tornar a ser August o hauria de convertir-se en Antoine.

De manera que com aquell qui no fa res. Tornara a ser clown, encara no en tens prou? As liquidat a August has assassinat a Antoine. A qui toca ara.

El que el públic aplaudeix es talent. El geni, i això no ho sabia ni una ànima.

Perfecte, és per això que August estava tant impacient per reemplaçar Antoine, a August tant se li en donava que Antoine arribés a ser una gran figura, només li interessava estar segur que la reputació que acabava de crear li pertanyia, era ben seva.

Començaré des de abaix un altre cop. I es posar a meditar el el nom que adoptaria. RAM SES

Aquesta vegada vull ser feliç.

Perquè en general la felicitat per un clown consisteix en ser un altre. I jo no desitjo ser ningú més que jo mateix.

Deixeu barrinar els filòsofs.

No soc pas un albatros. Jo, aquest pensament li tornava sense parar.

El quit de la qüestió radicava en això. August estava bé tal com era, simplement sense empetitir-se ni agran-dir-se.

L'error comença quan volgué traspassar els seus límits. Lo de la joia, la joia no és una cosa seva. És una reacció d'una acció.

El veritable drama és que no podia assegurar la certesa d'un segon univers més enllà de la ignorància i de la fragilitat. Més enllà de la rialla i de les llàgrimes. I no hi havia ningú a qui pugues explicar el dilema.

I llavors li vingué la idea, que el fet de no ser ningú o de ser qualsevol, o tothom. No li impedia pas de ser ell mateix. I li entrar un èxtasi terrible.

I el món li aparegué despullat davant seu. Era el món que sempre havia existit en el fons del seu cor i va semblar que acollis l'univers en una sola i ampla abraçada.

Monti tentinejava d'èxtasis.

Monti havia matat a Antoine per dona lloc a August i va matar a August per ser ell mateix i de cop va ser tant Antoine, August com ell mateix, perquè era exactament això, tot això el que el definia, tan sols ho havia de entendre i esperar.

Per fi per fi per fiiiiiiiiiii...

Pallassos i àngels han estat fets per entendes divinament.

Dotat d'inesgotable reserves de bondat, sentia sempre l'avidesa de fer més que no li era exigit a “votre servis”.

és horrible, néixer i morir a l'hora penso amb tal rapidesa, que amb la efímera fracció de segon que em resta capàs de construir davant meu tota la desfilada de la meva vida, però els moments més importants de aquesta vida estan al entorn on s’aglutinen tots els esdeveniments significatius del passat. Es la llum, la revelació mateixa que es fon amb mi!!

Però ara ho se!! un determinant moment del temps i PAM. Tot s’ha m’ha aclarit.

L'empresa impossible, caçar al vol aquesta minimalisme fracció de segon que se m’ha concedit i reduir-la a fragments de dorada infinitesimals. A trossos tants infinitament petits que tot sembla una basta i finissima xarxa del temps desplegada al meu voltant.

He fet en mi el buit absolut.

El veritable August ningú no el coneixia, ni tan sols els seus amics, perquè la celebritat l'havia convertit en un solitari. August pogué comprendre a la fi que aquella vida a part,aquella vida gelosament guardada com la seva exclusiva propietat, aquella existència secreta que havia de preserva la seva identitat, no era en absolut una vida, sinó un zero, ni tan sols l'ombra d'una vida, de fet no havia començat ha viure encara. Fins que es posar a servir com el més humil dels humils. Havia de tornar a ser un home com tans d'altres. Tot acomplint les mateixes absurditats, les mateixes inutilitats, les mateixes necessitats que els altres .

Qui podien ser, sinó jo mateix aquelles dues animes afligides. Frustrades, desesperades?

El clown dotat per dues boques, una per l'alegria i l'altre per el dolor.

Poesia en acció

un es l'historia que interpreta. I es sempre la mateixa. Adoració, devoció i crucificació.

Hi ha una llum que mata. Que guia, que comença. Una mort per principi.

Una historia que s'escriu tal com es sent, sense premeditar, madurar ni pensar...

el surrealistes han trobat la veritable mètode de creació. L'objectiu simple de dirte la veritat. Remenant i descobrint, recreant... tot fou donat, nomes cal obrir els els ulls i el cor per fondre's amb allò que es.

Una rialla silenciosa. El pallasso ens ensenya a riure de nosaltres mateixos. I aquest riure es infestat de llàgrimes.

Com un riu, que res no detura el seu curs.

Dins el moviment de l'onada incessant. Sense atura-se a refleccionar, comparar, analitzar, posseir, sinó brollar sense treva i sense fi. Es el do de la renuncia. El pallasso es el simbol, a nosaltres ens toca fer-ne una realitat.

Viuen d'ins l'instant, plenament,

el circ es l'oblit. Per no pensar. Amb res ni amb nosaltres. Dissoldrens dins l'admiració.

Morim en les ànciesancies de reneixer, mai no em estat mai no som.o som. Estem separats, apartats fora de nosaltres mateixos.